Avui ens ha vingut a veure, el fred de la tramuntana reflectit al rostre, sempre amable i proper, Climent Carles Fages, nét de Carles Fages de Climent; ve a parlar amb nosaltres del seu avi, ja teníem ganes que ens expliqués una mica la visió personal que d’ell tenia, com a nét del poeta i hereu dels seus drets.
Quina relació tenies amb el teu avi i la seva obra? Saps, des de sempre, que era un escriptor?
Sí, però quan era un nen petit això no significava gran cosa per a mi. Vaig tenir la sort que l’any 65 i l’any 67 vaig passar un mes sencer amb ell i d’aquestes estades tinc molts dels records que conservo. Era un home molt simpàtic i afectuós amb mi. Jo sabia que era escriptor però no entenia ben bé quin era l’abast d’aquesta condició, era molt jove. Ell era molt bromista i ens ho passàvem molt bé junts, el recordo perfectament. La vida de Barcelona era sempre molt ordenada i aquells dos mesos que vam conviure van ser molt més moguts i emocionants. Llavors ell tenia obert un parell d’establiments, un bar al Portal de la Gallarda i el Celler d’en Climent a la Selva de Mar. Aquells dies que vam passar junts, jo l’acompanyava a tot arreu.
En quin moment prens consciència de la importància de la figura del teu avi?
Poc després que es morís. En aquell moment, el meu pare es fa càrrec de tota l’herència de l’avi i llavors començo a entendre l’abast de la seva figura. El meu pare, immediatament després de la seva mort, edita Climent i jo recordo perfectament el procés d’edició, a la impremta Aubert. Formava part de la meva vida tenir per avi una figura de tanta rellevància, ho trobava una cosa normal.
Has llegit tota la seva obra publicada?
Sí, l’he llegida tota, i he de dir que la trobo fascinant i, de vegades, un punt difícil. Els epigrames el van fer famós a nivell popular però té altres poemes més complexos, amb un vocabulari molt ric. De vegades cal recórrer al diccionari per llegir-lo. Era un home molt culte i la seva lectura no sempre és senzilla.
Carnet escolar de Carles Fages de Climent
Ara tu ets el responsable del seu llegat. Quina impressió et fa que tot aquest patrimoni hagi passat a les teves mans? Ho veus com una gran responsabilitat?
Sí, ho és. Fins al 2002 es va cuidar de tot això el meu pare i a partir d’aquest any, en què es va celebrar el Centenari del naixement del poeta, me’n faig càrrec personalment jo, a causa de la seva malaltia. En aquesta tasca vaig tenir l’ajut importantíssim del meu oncle Pere Ignasi Fages, mort fa poc i de les meves ties M. Lluïsa i M. Antònia, així com el meu cosí Carles Pérez Fages, aquest últim, sobretot, pel que fa a la divulgació. El meu pare tenia una visió diferent a la que tinc jo, era un home amb un concepte més tancat pel que fa a l’obertura del llegat i se’l va criticar molt per això. Jo respecto la seva opció, que era reeditar alguns dels volums segons el seu criteri, sense intervenció d’estranys. Crec que en això es va equivocar, perquè la distribució i la difusió de l’obra és molt important. També és veritat que eren altres temps i aquest aspecte es va descuidar, sempre sense mala intenció, i no es va saber aprofitar la importància de la seva figura els anys posteriors a la seva mort. Les prioritats del meu pare van ser reeditar l’obra ja editada i catalogar i ordenar l’arxiu i la biblioteca, que es trobava en un estat caòtic en morir l’avi. Gran part de l’arxiu el va sistematitzar el meu pare i, gràcies a ell, es va conservar el llegat. Quan l’any 68 es va fer càrrec d’aquest patrimoni, el desordre era molt gran, la casa estava feta malbé i calien reparacions i ordre. Jo recordo els estius dels anys 69 i 70, quan venia de l’internat a fer vacances. En aquella època, la meva mare i els meus germans anaven a la platja i jo sovint m’havia de quedar amb el pare, espolsant els llibres un a un, encaixant-los, classificant-los… Llavors no em feia cap gràcia, després he entès la importància d’aquesta tasca. El meu pare es va centrar molt en aquesta sistematització del patrimoni heretat. El fet de donar-lo a conèixer va ser secundari per a ell i aquí es va perdre una oportunitat, perquè, en aquell moment, el meu avi era molt conegut. A casa guardem l’arxiu de tots els diaris de quan va morir i on es pot constatar que la seva desaparició va ser notícia a tots els mitjans. En aquella època, el meu avi era considerat una persona important dins el món de les lletres, una figura mediàtica i d’actualitat i hagués estat més senzill aprofitar la força d’aquell moment. La Vanguardia, el Noticiero, el Teleexpres, tots els diaris en van parlar i també se li van fer homenatges, es va col·locar una placa a la casa pairal, es va posar el seu nom a l’avinguda principal d’Empuriabrava, però no es va saber aprofitar aquesta conjuntura. Ara ha passat un temps i molta gent que el coneixia més directament ja no hi és, per això penso que la seva reivindicació costarà més de tirar endavant.
T’ha sorprès que hi hagués tanta cosa inèdita?
És extraordinari, tot el que va arribar a escriure. Va treballar tota la vida d’una manera ingent, hi ha centenars i centenars d’escrits. Pàgines de llibretes, fulls solts, de blocs de dibuix… Tinc la sensació que escrivia sempre i a tot hora, a tot arreu. De fet, molta gent el recorda escrivint al cafè, al bar o a qualsevol lloc. Per això s’han conservat tants escrits i es podran recuperar tot un seguit d’obres que no van veure la llum en el seu moment. El que cal ara és triar a què donem prioritat.
D’aquí ve el teu desig que els estudiosos també s’apropin a l’obra del teu avi i puguin valorar una mica què s’hi amaga, en aquests arxius d’inèdits?
Aquesta és la meva voluntat, sí. El procés d’obertura del llegat té com a objectiu que els entesos valorin i estudiïn tot el material que hi ha. Vull posar totes les facilitats possibles perquè penso que ara és el moment de fer aquesta tasca; com més tardem menys connexió hi haurà amb les noves generacions. Estic molt content perquè he trobat molta col·laboració per fer aquesta feina: els estudiosos Jordi Pla, Narcís Garolera i Joan Ferrerós, l’editorial Brau Edicions, els Ajuntaments de Figueres i de Castelló d’Empúries, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. Hi ha interès institucional i personal i la suma d’esforços és molt positiva.
Creus que queda encara molt a fer, per posar la figura de Carles Fages de Climent al lloc on li correspon?
Hi ha feina per fer, i tant. De moment tenim tres obres que segurament veuran la llum al 2014 i que són un poemari Trena de set aigües, l’edició del qual anirà a càrrec de Jordi Pla, un recull d’epigrames que està preparant Joan Ferrerós, i les memòries del poeta, en les quals està treballant Narcís Garolera. A més d’aquestes, i per a posteriors publicacions, hi ha diverses novel·les (Telèmac, El comte Arnau), centenars de quartilles amb poemes, un poemari acabat que es diu Reconquesta, algunes obres de teatre (El dolor dels altres, La capsa de música) i, pel que fa a l’oratòria, hi ha també vàries conferències. El meu avi cultivava tots els gèneres, i això que anunciem només és una petita selecció, hi ha molta tasca a fer pels investigadors. Ell escrivia en ploma, llapis, bolígraf, normalment a mà, feia moltes correccions, ratllava i reescrivia. De vegades els escrits costen de llegir, hi ha molta feina de transcripció. Una de les meves ties, la M. Lluïsa, va mecanografiar una part de les obres però el seu sistema més habitual de treball era el manuscrit. La seva passió era escriure i ho feia a tot arreu, els amics i coneguts el recorden a l’Astoria o a l’Exprès de Figueres o a Can Canet de Castelló d’Empúries, sempre amb llapis i paper, prenent apunts. Aquesta és una de les raons que el llegat sigui tan dispers; es fa necessària la tasca dels estudiosos i una sistematització de l’obra.
