Dalí i Fages són dues icones culturals de l’Empordà. Un de fama mundial, l’altre de renom més modest, poblen l’univers d’aquest territori. Sobre el pintor s’ha escrit, explicat, investigat i indagat gairebé tot, sobre el poeta els estudis són més modestos, tot i els esforços des de diversos fronts en situar-lo al lloc que li correspon dins el panorama literari català, per qualitat i producció literària.
D’ambdós creadors en parla el periodista Jaume Guillamet en el seu article “La tardor patriarcal del poeta”, dins Carles Fages de Climent (1902-1968). Poètica i mítica de l’Empordà i d’aquest article us en volem espigolar alguns fragments que ens parlen d’aquestes dues personalitats rellevants però també de l’ambient que els envoltava.
“Si Dalí era el pintor, Fages era el poeta.”, ens diu Guillamet, “Tots dos eren motiu d’orgull per als habitants de la petita ciutat de frontera, tots dos reforçaven una identitat cantada amb versos per Joan Maragall i ballada amb una sardana d’Enric Morera.”
En un parlament de l’acte
Fages i Dalí com a símbols de l’Empordà, com ho havien estat abans Enric Morera i Narcís Monturiol, com ho era també Alexandre Deulofeu. L’Empordà se’ns dibuixa com a terra de personatges singulars i Figueres com una ciutat d’ambient intel·lectual potent: “El pintor i el poeta eren referents d’una vida artística i cultural molt intensa i avançada”, segueix Guillamet, “Joan Sibecas, Bartomeu Massot i Evarist Vallès, entre els pintors; Baldomero Salabert, Fernando Garrido Pallardó, Vicenç Burgas i Narcís Pijoan, entre la gent de ploma”. L’article ens explica com a les tertúlies a la llibreria Canet, a la fonda Roca o al cafè Novel hi convivien pintors, escriptors o historiadors i com les iniciatives culturals eren múltiples i variades: la revista Canigó, l’agrupació teatral Arlequín, les exposicions de les galeries Fortunet, les festes de la poesia del Casino menestral…
Dalí i Fages són dues icones destacades d’aquest Empordà en blanc i negre, és cert, però són només els membres més il·lustres d’un abundant elenc cultural que s’ajuntava a fer el cafè i a petar la xerrada, a comentar un article o una peça dramàtica, a celebrar el triomf del guanyador dels Jocs Florals. Convé també recordar, perquè és de justícia i ens ofereix un panorama més complet, aquest gruix d’homes i dones que feien de teló de fons al parell de genis empordanesos.
M. Mercè Cuartiella, escriptora
