El 1966 Carles Fages de Climent publica l’Himne nou a l’Empordà i en aquest projecte s’envoltà, un cop més, i com és habitual, de gent a qui coneix. El també empordanès Evarist Vallès, pintor i amic a qui Fages va dedicar un dels seus famosos epigrames, il·lustra la composició i l’edició va a càrrec, en aquesta ocasió, de Domènec Moli, d’Aubert impressors, figuerenc instal·lat a Olot, un altre vell conegut amb qui el nostre poeta corregué algunes aventures literàries.
A l’Himne nou a l’Empordà hi trobem moltes de les peces habituals en l’univers de l’autor. El poema vessa de referències clàssiques (a Orfeu, a Calipso, al bel·licós Mart o a les verges estàtiques amb perfil de gerra) i, al costat d’aquests elements que ens recreen tot un ambient plenament mediterrani i que ens remeten al nostre passat grec i romà, trobem també una mirada a aquest mare nostrum més àmplia amb aportacions d’altres tradicions, com ara Elx i l’Esfinx, testimonis de civilitzacions diferents però també abocades al mateix mar.
En aquest fet mediterrani, adobat per les mencions a la menta, al safrà o a les fulles d’olivera, que a més de la seva sonoritat fonètica ens evoquen olors penetrants i molt familiars, trobem topònims concrets i emblemàtics que enllacen i concreten aquesta atmosfera i l’empelten de catalanitat, tals com l’aparició del Canigó. El sentit de territori i d’identitat traspua del text a través de les al·lusions a la tenora i a la sardana, que es recrea plàsticament amb imatges talc com “el ball pla”, “(…) la dansa que enceta el peu esquerre” o “Dansem braços en creu delint el més enllà”.
El poema es clou amb aquest cant a la germanor que ens transmet l’últim vers “Si tots els catalans ens estrenyem la mà”, parella del vers inicial “Si tots els federals ens estrenyem la mà” que predica la vella –i bella– màxima de la unió que fa la força i ens transmet un cert tarannà esperançat que ve reforçat per la il·lustració de Vallès –unes mans entrellaçades que simbolitzen l’esperança en el futur–, i ens donen la sensació que encara és possible fer realitat la il·lusió si fem cert el condicional amb que comencen ambdues frases
Tota la composició, publicada dos anys abans de la seva mort, ens remet a l’ideari fagesià dels últims anys, on federalisme, catalanisme i empordanisme jugaven un important paper.
M. Mercè Cuartiella, escriptora
