L’obertura de l’arxiu Fages ha deixat al descobert tot un seguit d’obra inèdita de gran interès que diversos estudiosos es disposen a analitzar i preparar per a la seva possible edició.
En aquesta secció, volem compartir amb vosaltres, entusiastes del món Fages, petits tastets d’aquest ric univers de textos que ens sorprenen a mesura que els anem descobrint.
Un tastet d’Auca de mi mateix
Un tast de l’ inèdit Auca de mi mateix, de C. Fages de Climent
Encetem l’any tot preparant una nova edició, a càrrec de Jordi Pla Planas, d’una peça dins el conjunt d’obra inèdita que el nostre poeta ens va deixar. Jordi Pla, curador de l’obra de Carles Fages de Climent, ens n’avança aquest tastet:
A finals de març, sortirà editat el poemari Auca de mi mateix, un ampli ventall de la lírica més personal del nostre autor, amb múltiples referències als ascendents familiars. Malgrat el títol amb què és encapçalat el lligall, no es tracta d’un conjunt de dístics o apariats -que també hi són- , sinó de composicions d’ estrofisme divers, sovint amb picades d’ullet al joc formal i també semàntic. Heus aquí un petit tast del seu autoretrat literari, ben significatiu per a situar les deus de la seva art poètica:
“M’aveso a girar tant, parpella endins, l’esguard
que, de llegir-me l’ànima, si escric devinc isard
o al compàs de les ones, cerco en les velles àgores
vora la mar d’Empúries el secret de Protàgores.
Amo a Píndar, Teòcrit, Properci, Ovidi, Homer,
Kayam, Carner, Ronsard, Rubén i Baudelaire.
Els versos de L’Atlàntida em donen fines nàusees.
Tornarem a Roís, Sant Jordi, Llull i Ausies?
El Canigó és escrit amb ploma d’àngel i amb
saba d’avet i roure sota un cel beix i d’aram.
Maragall nu, profètic, mesura el ras de l’home,
gràvid d’emocions, paupèrrim d’idioma (…)
Un tastet del Segon recull d’Epigrames
Un pagerol ho ha encertat:
L’epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l’interessat.
La quasi totalitat dels que formen part d’aquest segon llibre són naturalment inèdits, llevat d’algunes composicions ja aparegudes a Epigrames (2002) i que tornem a publicar, o bé perquè hem trobat comentaris que el mateix Fages hi havia afegit; o perquè els papers que ara hem pogut consultar ens han permès de completar-les; o, encara, perquè en podem oferir versions, ampliacions, correccions… fetes per Fages i que llavors no coneixíem. En tot cas aquesta col•lecció, hem de contemplar-la com una segona part conformada pel que no va ser possible publicar a l’edició del centenari, Epigrames (2002), ja que en aquell moment no havíem tingut accés a l’arxiu del poeta.
N’oferim un tast:
Cantaria el goig nocturn
de tenir una amiga jove
que em descalcés el coturn
vora la llar en guspira
i em precedís a l’alcova.
A UNA BALLARINA ADHERENT
Ai, senyoreta, no s’arrambli,
perquè em podria fer malbé
aquest rellotge que no té
peces ni broques de recanvi!
Cansat de fer mans i mànegues
per entendrir l’editor,
més val tornar al meu racó
a criar conills i ànegues.
Massa m’adono, en època madura,
del fat irònic, clau del meu destí.
Jo no he viscut de la literatura,
les lletres són les que han viscut de mi.
Déu em puneix per on pecar solia
i ara pixo com les hijas de María.
Si bec vi estort d’aigua e neu,
e només vull ço del meu,
passaré prim davant Déu
quan ell disposi.
Beat aquell qui ha escrit pels funerals
un dístic breu de versos immortals.
A UNA NOIA AFORTUNADA QUE HA TRET UNA MOTOCICLETA A LA RIFA
Amb la cintura de vespa
i el monyo de niu de garsa,
la noia que ha tret la Vespa
fa postures per casar-se.
Estotjada en sarja o seda,
la qui tira per mal cap,
baldament sembli una bleda
acaba engrapant-te el nap.
L’AMOR EN TRES LLIÇONS
Al passeig urbà un cop d’ull,
un pessic a la vesprada,
un mossec a flor de pell
i l’endemà un epigrama.
Interpretant catecismes
frare i monja en llit folgat
i sucant al mateix plat,
han començat alguns cismes.
No et facin il•lusió
majordomes de rector,
ni poncella sense olor,
ni la banya del cabró,
ni que et donin la raó
si no en tens mica.
DE SENECTUT
Si somnies despert, t’adorms de dia,
has tutejat la dama i no s’ofèn,
la noia s’estreny per tu al tramvia…,
has envellit irremissiblement.
Si ja no sou tres a taula
no et casis amb la barjaula.
CAPSA DE MISTOS
Capseta de llumins, nacre i argent,
fòsfor copsat al clos dels cementiris:
com un taüt, dus miniats els ciris
orbs, a l’aguait del propi enterrament.
Joan Ferrerós
curador de l’obra de Fages de Climent
Un tastet d’Auques i balades
Aquest llibre, que sortirà després del Segon llibre d’epigrames, ve a ser-ne una segona part. El vers popularitzant de Fages que hem anat trobant l’hem repartit en dues edicions: els epigrames esmentats, composicions quasi sempre breus, i aquestes altres que hem batejat com a Auques i balades, sovint compostes de llargues tirallongues de dístics o quartetes que el poeta va anar escrivint explícitament com a auques, balades, glosses…
La quasi totalitat de composicions d’aquest llibre són inèdites, llevat d’alguna estrofa que, coneguda anteriorment i tinguda per epigrama, ja havia aparegut a Epigrames (2002) però que tornem a publicar aquí perquè ara ve inclosa en el poema complet o, pel cap baix, més complet.
El llibre comprèn les auques dedicades al pintor Salvador Dalí, a la Costa Brava i a persones de l’entorn de Fages; les estrofes inspirades en les seves amigues escriptores i no escriptores que ell anomena Cariàtides; la tirallonga de rodolins que tracten del Portal de la Gallarda, de la pairal de can Climent; la sèrie de quartetes que refereixen moments capdalt de la història de Catalunya; els sonets que ell mateix qualifica d’epigramàtics; l’apartat de lletres de cançó, que inclou versos que Fages va fer en castellà parodiant les que devia emetre la ràdio dels anys cinquanta i seixanta…
A continuació una breu mostra:
Alguns versos sobre la història de Catalunya
El rei Jaume amb poca vista
parteix, regala i conquista.
El federalisme es posa
de manifest a Tolosa,
on l’empordanès Creixell
amb honra es juga la pell.
Devers Castella es decanta
ple d’odi el cinquè Felip;
de privilegis i estirp
fa el decret de Nova Planta.
Talment les òrbites d’estrelles,
rodi la dansa federal
de Cap de Creus a Portugal,
de Finisterre a les Castelles.
Maragall fa a Espanya una oda
que no ha passat gens de moda.
Quan mor en Prat de la Riba
en Cambó va a la deriva.
El sis d’octubre criminal,
inoportú, estrafolari,
errat d’osques, unitari
i vergonya federal.
Als catalans agermana
aire amunt de la frontera
l’idioma i la bandera,
l’oració i la sardana.
Si a Madrid la dreta mana,
que li faci bon profit.
Si és per l’esquerra Madrid,
a Madrid, qui ens hi demana?
Els ulls d’una Cariàtide
Si, ai, tenia l’ull verd blau
per veure el món d’una altra guisa,
l’aigua més flonja, el vent suau.
Però el verd blau és de Matilde.
Si ara tenia l’ull gris verd
amb una punta d’ametista
com un oasi en el desert.
Però el blau verd és de Matilde.
Si ara tenia l’ull verd fosc
com una llàntia a l’ermita,
lluminària al faig del bosc.
Però el verd fosc és de Matilde.
Unes quartetes de l’Auca de la Gala i en Dalí
Del claustre humit de la mare
serva intrauterí record;
li’n posen el nom del pare
i també del germà mort.
A quin mestre el podem dur?
Com el senyor Trayter cap!
Per l’ortografia és dur,
pels números té mal cap.
Com podrà obtenir el diploma
final de batxilleria
si ignora el punt i la coma,
i tota la ortografia?
La gent diu: Aquest noi val
quan, a setze anys, inaugura
al Teatre Principal
una sala de pintura.
Perquè insulta un professor
i amb els diplomes es torca,
i li dóna la raó
Frederic García-Lorca.
Auca del senyor Carbona,
poca feina i vida bona
S’ignora el dia que neix
encara que en dugui un feix,
per causa del seu padrí
que de Cluny ha de venir.
El seu pare té diners
i ell vol tirar per burgès.
Aprèn bé –com que no és ase-
i a la Rambla té una casa.
I un bufet –és advocat-
al bell cor de la ciutat.
I professa nit i dia
un mestratge d’ironia.
Per poder ‘nar amunt i avall
té un passant que es diu Margall.
L’un defensa els homes vils
i l’altre du els plets civils.
Mes si ve la sega o el batre
l’un passa la feina a l’altre.
Com que els dos amics són rics
es refusen els fatics.
A ell, que no vol fred ni calda,
la ciutat el feia alcalde.
A la junta decebuda,
que s’entorna i se n’ajuda,
li diu: Si us queixéssiu, prô
no sigui sense raó.
El senyor Joan Carbona
al cafè mata l’estona.
D’un lleter adúlter, al plet,
amb gest paternal declara:
Res d’adulteri i aigua clara.
Sense una gota de llet
d’adulteri nega el fet.
Joan Ferrerós
curador de l’obra de Fages de Climent
Un tastet del Segon recull d’Epigrames
Un pagerol ho ha encertat:
L’epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l’interessat.
La quasi totalitat dels que formen part d’aquest segon llibre són naturalment inèdits, llevat d’algunes composicions ja aparegudes a Epigrames (2002) i que tornem a publicar, o bé perquè hem trobat comentaris que el mateix Fages hi havia afegit; o perquè els papers que ara hem pogut consultar ens han permès de completar-les; o, encara, perquè en podem oferir versions, ampliacions, correccions… fetes per Fages i que llavors no coneixíem. En tot cas aquesta col•lecció, hem de contemplar-la com una segona part conformada pel que no va ser possible publicar a l’edició del centenari, Epigrames (2002), ja que en aquell moment no havíem tingut accés a l’arxiu del poeta.
N’oferim un tast:
Cantaria el goig nocturn
de tenir una amiga jove
que em descalcés el coturn
vora la llar en guspira
i em precedís a l’alcova.
A UNA BALLARINA ADHERENT
Ai, senyoreta, no s’arrambli,
perquè em podria fer malbé
aquest rellotge que no té
peces ni broques de recanvi!
Cansat de fer mans i mànegues
per entendrir l’editor,
més val tornar al meu racó
a criar conills i ànegues.
Massa m’adono, en època madura,
del fat irònic, clau del meu destí.
Jo no he viscut de la literatura,
les lletres són les que han viscut de mi.
Déu em puneix per on pecar solia
i ara pixo com les hijas de María.
Si bec vi estort d’aigua e neu,
e només vull ço del meu,
passaré prim davant Déu
quan ell disposi.
Beat aquell qui ha escrit pels funerals
un dístic breu de versos immortals.
A UNA NOIA AFORTUNADA QUE HA TRET UNA MOTOCICLETA A LA RIFA
Amb la cintura de vespa
i el monyo de niu de garsa,
la noia que ha tret la Vespa
fa postures per casar-se.
Estotjada en sarja o seda,
la qui tira per mal cap,
baldament sembli una bleda
acaba engrapant-te el nap.
L’AMOR EN TRES LLIÇONS
Al passeig urbà un cop d’ull,
un pessic a la vesprada,
un mossec a flor de pell
i l’endemà un epigrama.
Interpretant catecismes
frare i monja en llit folgat
i sucant al mateix plat,
han començat alguns cismes.
No et facin il•lusió
majordomes de rector,
ni poncella sense olor,
ni la banya del cabró,
ni que et donin la raó
si no en tens mica.
DE SENECTUT
Si somnies despert, t’adorms de dia,
has tutejat la dama i no s’ofèn,
la noia s’estreny per tu al tramvia…,
has envellit irremissiblement.
Si ja no sou tres a taula
no et casis amb la barjaula.
CAPSA DE MISTOS
Capseta de llumins, nacre i argent,
fòsfor copsat al clos dels cementiris:
com un taüt, dus miniats els ciris
orbs, a l’aguait del propi enterrament.
Joan Ferrerós
curador de l’obra de Fages de Climent
Un tastet de Trena de set aigües
En Mai Plou (Elegia del Ter)
Lo Gaiter de la Muga no coneix el captaire.
Veu un home menut, desastrat, de pas lent,
amb la gorra estantissa i una barba d’argent,
foradat d’espardenya, i l’endevina per l’aire.
No era vist de fa temps. La terra àrida es paira
del dring lleu de la boixa; la vida sedent
clou el llavi purpuri, i el morat pensament
d’un a l’altre traspua: ni cal pas parlar gaire.
Mai Plou: -Vós sou, senyor, el Gaiter que soleu dir les coses
en cintes ondulades com els recs de les Closes,
bellparler de paraules i jo…
Gaiter: -Em penso que sou
un home que fa ploure i li diuen Mai Plou.
Mai Plou: -Jo sóc. Esquinço els núvols per potestat del Ser
suprem i us duc, si us plau, un missatge del Ter.
* * *
És humil com un cuc i orgullós com un déu,
en Mai Plou. Sap el gual i el meandre i l’espluga.
Té l’art de defugir sempre el camí més breu,
és complicat i el seny li fa més d’una arruga.
Orador estrafolari, el mot precís i greu,
camina a saltirons com una fredeluga.
Coneixia el Boig d’Ordis i el Gaiter de la Muga,
i sap del Canigó fets de bruixots i neu.
Mai Plou, però ell fa ploure per collir caragols,
esbandir el gris plomall de vellut dels mussols
i eixamora l’herbei de folles tramuntanes.
Ara ja no és capaç ningú d’ordenar el vent;
sap dir l’oració amb cor noble i dement
i és pobre de goteres i ric de barbacanes.
Passa em Mai plou, l’humil home del sac,
que pels camins en doina a l’esquena,
besa el crostó i sol dir: –Déu us ho pac
i espongi els vostres camps d’aigua a balquena.
Mai plou, perquè homes i dones són dolents
i del Crucificat obliden el misteri.
Jo vaig i vinc i advero, entre la pols i els vents,
-car dels antics profetes he heretat l’encanteri
de comanar les boires i els núvols a l’antull-
que el qui governa o mana sol ser possès d’orgull.
Mai plou, perquè ningú no sap ja recatar-se,
les velles s’empolainen amb un rampell de garsa
i es tanquen les tavernes perquè no hi beuen vi,
sinó amargues textures a l’ús ultramarí.
Mai plou, perquè la gent no escolta abats ni clergues
i dels sants evangelis, en diu velles monsergues,
i ni el clergue mateix sol distingir prou clar
entre allò que predica i les coses que fa-.
Gira els ulls, mira al cel i la veu li tremola:
del barret sobreïx un rull blanc d’escarola.
Diu –Sóc l’apoderat de Déu a l’Empordà.
Quan jo ho vull, puc fer ploure
per gràcia d’un mos de paper o de coure-.
I allunyant-se amb pas lent, sembla que els clavicordis
del vent resin l’estrofa del vell Sabater d’Ordis.
L’ha vist, la canya als dits, darrere el pàl·lid gruix,
en Canet, i ha comprat, per un feix de marduix
a l’oncle d’en Ramon, l’herbolari, un dibuix
del fill de Port Lligat, i ha après, per dir a la gent,
manta estrofa d’un tal poeta de Climent,
el foll que més d’un cop, al caure de la tarda,
sol veure als matacans del Portal de la Gallarda.
Llegeix i gira full, riu i plora en Mai Plou,
i li renta lleganyes una gota de rou.
Ell sol anar més lluny, i eixampla el seu propòsit,
perquè és fill de tothom i ningú: es diu Expòsit,
en Mai Plou, i un bell dia l’ha menat el camí
al meandre que el Ter rubrica a Bonmatí.
-Bon matí i bona nit –diu al riu que remuga.
-De què et planys o què et cou?
Et sol trobar a les Medes una mort malastruga?
-li pregunta al reflex d’ònix verd en Mai Plou.
-Ets formós, ets valent, ets actiu, t’emmiralles
en pradells i boscúries i constrenys les muralles
de la invicta ciutat, ¿i et lamentes, adust?
Doncs ara faré ploure a raó d’un pam just
-deia. I un núvol plumbi espolsa la cortina,
i Puig Sacalm arruga l’espessa teranyina,
i Rocacorba exulta entre riures i plors
com un pas de canèfora que tira al vent les flors.
-Què en faràs de fer ploure –diu el riu– ni que nevi?
-Ets bell, riu, just i amable com els homes no ho són
i et faig ploure de franc perquè rentis el Pont.
-Què en faràs de fer ploure, pel destí que m’espera?
Quan més plogui, pitjor, si m’estiren enrere
i em recullen la vesta dalt les preses de Sau
on el Fadrí, astut, tenia son catau.
Què en faràs, de fer ploure? Que m’engoleixi l’ona
als peus de la deessa que cisella l’alt pit
al Montgrí? Volen dur-me captiu a Barcelona.
Com el Fadrí de Sau, no he nascut per marit,
i em plau més, en ser l’hora, morir-me a l’Estartit.
Em plauria, això sí, anar-hi un jorn de lleure,
però hom diu que no tenen ni un got d’aigua per beure,
i em sembla més prudent seguir, com a romeu,
la ruta assenyalada per l’index llarg de Déu.
-Et trobes, tanmateix, em sembla, en un mal pas,
pare riu, president de tota una província.
-Cercaré un advocat que a favor meu esquinci a
tort i a dret arguments, de sofismes no escàs.
Tu saps, digues, Mai Plou, qui defensar puga?
-Sé un misser extraordinari: Lo Gaiter de la Muga.
-Vés, corre, brunz i digues-li que tot preu serà poc
si assoleixo, a la fi, que no em prenguin el lloc.
-Fracassen els polítics? Que vinguin els poetes:
per cada vers, un míser bitllet de cent pessetes.
-Sigues-li que no es queixi si pago com el Nil:
Cada usuari afluixi, per mi, un llençol de mil.
Epigrames Inèdits
El 2002, any del centenari del naixement del poeta Carles Fages de Climent, al volum Epigrames (Brau edicions) definíem així aquesta classe de concrecions poètiques: Composició breu, en vers, que expressa un pensament, reflexió o consell, de forma aguda i punyent, sovint però no pas sempre satírica i burlesca –hi ha epigrames d’un lirisme de violí-, i de contingut amorós o eròtic, moral, social, polític… Aquesta part de l’obra de Fages en els anys que la creava –les dècades del franquisme- la consideració oficial i també la lletraferida que hom tenia d’aquest tipus d’obra era el que, parafrasejant la popular dita d’avui, se n’hauria pogut dir “literàriament incorrecta”.
Per a l’edició del centenari esmentat ens valguérem dels reculls mecanoscrits que el mateix poeta havia reunit i de totes aquelles composicions que recordaven de memòria moltes persones, sobretot de l’Emporda. En poguérem publicar més de set-cents. Han passat onze anys i estem en condicions d’editar un nou llibre d’epigrames d’un volum similar al primer. Ara la font d’aquests epigrames inèdits ha estat l’arxiu del poeta que es conserva a la seva casa pairal de Castelló d’Empúries; hem d’agrair a Carles Fages, nét de l’epigramista, les facilitats d’accés a l’obra inèdits del seu avi. Vet ací una mostra.
A vegades Fages componia en francès, en espanyol… Tenia un criat castellà que es deia Gabriel Callejón y Callejón…
Me está robando el cajón,
me está amargando la vida
este doble Callejón
que ya no tiene salida.
L’obra literària del poeta va ser objecte sovint de reflexió epigramàtica.
Massa m’adono, en època madura,
del fat irònic, clau del meu destí:
jo no he viscut de la literatura;
les lletres són les que han viscut de mi.
La temàtica és nova
i els versos tenen esclat,
i amb tants amics al jurat
el meu premi serà al cove.
Aquest va ser dedicat a una de les “cariàtides” figuerenques, Maria dels Àngels Vayreda Trullol (1913-1977), poeta i narradora empordanesa, germana de Montserrat, casada amb el farmacèutic figuerenc Joan Xirau Palau, els germans del qual eren el filòsof Joaquim, el polític Antoni i el jurista Josep.
Regina dels Xiraus,
Maria Àngels Vayreda,
els teus cabells de seda,
com més nevats, més blaus.
A vegades l’epigramista s’enfila pels esglaons de la història, de la cultura. Ogígia és una illa esmentada a l’Odissea, habitada per la nimfa Calipso. Segons pressuposa Fages, Calipso dóna nom a cala Culip, al nord de Cadaqués, coneguda a la segona meitat del segle XX per haver-s’hi instal·lat el Club Mediterranée. Lídia Nogué, peixatera cadaquesenca es féu cèlebre gràcies a sobretot a Eugeni d’Ors, que també creà el personatge de la Ben Plantada.
La flèbil reina d’Ogígia
viu a Culip, disfressada;
els uns la criden per Lídia,
d’altres per Ben Plantada.
Dalí, que il·lustrà algunes obres de Fages, i Gala foren objecte d’algunes composicions
EL CIGNE DE PORTLLIGAT
El cigne es fa el mansuet
entre llebeig i garbí.
Si li dóna pa en Dalí,
Gala li tira peixet.
Els epigrames dedicats a capellans, monges i eclesiàstics formen una de les parts importants del conjunt de Fages.
Prelats de totes les sectes
són amics de fer col·lectes.
Interpretant catecismes
frare i monja en llit folgat
i sucant al mateix plat
han començat alguns cismes.
Aquesta composició, efectiva als anys cinquanta, avui només ho seria a mitges…
Si fóssim titllats de pobres
sàpiga el món que això és fals:
podem exportar manobres
i excedents sacerdotals.
Els epigrames de tema polític ens mostren un Fages federal, catalanista i antifranquista.
Quan es decidiren les províncies d’Espanya (1833),Tortosa podia haver-ne estat una més. Amb el franquisme, la idea es revifà. Buda és l’illa que queda dins del delta de l’Ebre.
És programa federal
ser amic d’Aragó i Euskadi;
que ens conegui Portugal,
deixar a l’andalús lleial
i, al gallec, en propi radi,
que el francès no ens faci mal
i el castellà no s’enfadi.
Que a la tortosina febre
escaigui bona cabuda.
Sigui província ran de l’Ebre
i l’illa creixent de Buda.
Si ens lliguem amb germanor,
s’hauran de llevar la gorra
València i el Rosselló,
Mallorca i la vall d’Andorra.
D’Andorra fins a València
i els límits de l’Aragó
parlem poca diferència
com la gent del Rosselló.
A Toledo durant els segles V-VIII s’hi celebraren disset concilis.
Voldríem acudir al rall
conciliar de Toledo
amb Camoëns, Maragall,
Castro, Carner i Quevedo.
Val més repintar la història
que tenir massa memòria.
Francesc Bonal era un veterinari castelloní,marit de Teresita ‘Bonal’ (esmentada en un altre epigrama). El manescal va tenir relacions amb Palmira, de les quals en nasqué un fill, que feren tronar i ploure a Castelló d’Empúries. Ramon Bonal també era veterinari de Castelló.
En Ramon, bon manescal,
s’afligeix i clama amb ira
perquè el col·lega Bonal
s’ha enfilat a la Palmira
i li diu: -Puja aquí dalt!
Ai, Teresita Bonal,
t’ha fet un xuclet al llavi
un novel·lista molt savi
que ven magnèsia amb sidral.
Per no quedar-nos a Castelló, arribem-nos a Cadaqués. Víctor Rahola i Trèmols (1866- 1952) fou escriptor i metge. Amb el seu germà Frederic Rahola i Trèmols (1858-1919), economista i polític, deuen ser els Trèmols-Rahola de Cadaqués més cèlebres.
A Cadaqués fan bon oli
pel suquet de pescadors.
Tots són Trèmols i Rahola
perquè es casen ‘nós amb nós’.
I ara anem més lluny, cap a Tarragona. El Mèdol és una gran conca el que fou pedrera romana; es pot visitar des de l’autopista estant. El temple de Karnak (s. XVI aC) és un complex religiós de l’antic Egipte.
No hi ha vall de caiguts ni temple de Karnak
ni concavada Seu com l’entranya del Mèdol
tarragoní, amb xiprers com alfils a l’escac.
Paisatges, lliçó renovellada i esment pel cor incrèdul.
Joan Ferrerós
curador de l’obra de Fages de Climent