Coincidències afortunades

Coincidències afortunades

Civtat, ideari d'art i cultura

Les investigacions a internet ens reserven, en ocasions, sorpreses inesperades. Remenant per la xarxa a la cerca de textos breus per treballar amb els meus alumnes de l’Aula d’Escriptura de Girona, vaig anar a petar a la web de la Revista Civtat (http://www.civtat.cat/ideari.html), una publicació impulsada per Ramon Torra, que tenia com a objectiu difondre el catalanisme, l’art, la cultura i els autors del país i que va treure a la llum 20 números entre 1926 i 1928. Una feliç coincidència em va fer fullejar el número 19, de febrer de 1928 i en ell vaig trobar un conte de Carles Fages de Climent, que us transcric a continuació, per a gaudi dels seguidors del nostre autor.

M. Mercè Cuartiella, escriptora

 

 L’HOME FELIÇ

Si d’antuvi havia estat batut i malmenat per totes les calamitats, als setze anys en Jaume era completament feliç.

Res no hi ha al món, a ben segur, més relatiu que la felicitat, ni per tant, més adaptable al tarannà de cada ü. Per més que la ambició desmesurada deis homes sol cobejar sempre noves satisfaccions, hi ha també esperits modestos als quals si els preguntéssiu què volen ni ho sabrien bé, o s’acontentarien de ben poca cosa.

En Jaume no era tampoc precisament d’aquests darrers, però havia viscut sempre en un ambient tan humil, voltat de tantes misèries, que qualsevulla de les coses més vulgars i indispensables que sol tenir tothom —vianda, salut, afecte familiar— li era desconeguda.

Fill de no sabia bé qui, s’havia nodrit, més que no pas de menjar, de clatellades, les sorolloses clatellades d’un ataconador que es feia dir pare en una botiga obscura dels barris baixos de la ciutat. Companys? Cap n’havia tingut ni havia mai anat a estudi. La seva sort fou, encara que el dir-ho no faci bon efecte, que un dia l’ataconador rondinaire, ple de vi fins el cervell, l’aporrinés mateix que un sabatot i li rompés una pila d’ossos del braç i de la cama. Sempre solen començar així, les sorts.

I fou la seva sort perquè aquí començaren per a ell noves desventures que havien de dur-lo finalment a la felicitat. Als seus crits, gairebé resignats, intervingueren uns veïns, i el minyó fou portat a l’hospital, d’on eixia als dos mesos amb els ossos ajuntats altra vegada, lliurat a les seves pròpies forces, però amb el més gran tresor que puguin tenir els homes: llibertat.

Va errar molt temps de porta en porta, captant com una almoina el seu treball. Un tip de taronges que es va fer en el moll hagué de pair-lo a la presó, entre els professionals quinzenaris. Diuen que rera un dia dolent en ve un altre de bo, i així sol ésser. A la fi trobà feina de aprenent de manobre, i els primers guanys, avesat com estava a viure de misèria, li eren fins i tot sobrers. Però això, què valia? Ço que comporta per a ell el primer tast de humana felicitat fou l’amistat sincera i franca d’un altre dissortat com ell amb el qual féu companyia, fins que un dia desaparegué enduent-se-li els seus estalvis.

Coneixedor ja als quinze anys de l’opressió, dels mals tractes, de la misèria moral, de la fam, de la injustícia i de la ingratitud, abans de tenir concepte perfecte de cap de aquestes coses, tragué de tot plegat la conseqüència que el món era abominable; i un bell mati d’hivern, s’abandonà a l’impuls de deixar-se anar sota els neumàtics impecables d’un cotxe que brunzia més desesperat que no pas ell.

Reproducció de les pàgines amb el conte de Fages de Climent

Reproducció de les pàgines amb el conte de Fages de Climent

Unes hores més tard, com en una novel·la de Folch i Torres, es trobava assistit de totes les atencions que li prodigaven unes petites mans albíssimes. El llit en joia era més flonjo que totes les flonjors que hagués pogut abans imaginar.

Ben aviat, en tan excel·lents circumstàncies, guarí. Durant la convalescència observa amb infinita estranyesa que els senyors de la casa es prenien per ell interès, que no el foragitaven com tothom. Sobretot la nena de les albes mans li feia força companyia. Ell, en silenci, se la mirava llargament. I en ésser el dia temut que el metge el donà d’alta, de mena com era poc vacil·lant, agafant-li les mans més desesperadament que quan s’havia llençat sota el vehicle, volgué generosament dir-li abans de marxar per a mai més reveure-la, que l’estimava. Mentre gesticulava amb tan mala traça com passió, li feia avinent el seu estat sentimental, convençut com estava que en procedir semblantment delinquia; ho esperava tot menys veure la noia plorar.

Res: que era correspost per la noieta, la filla xica del xofer que feia poc s’havia ell mateix escollit per butxí.

El qual xofer, en assabentar-se del cas, en lloc de brandar contra el cap del suïcida un escambell, va arronsar les espatlles simplement.

L’amo de la casa féu més, li proposà de prendre’l en servei per a la conducció d’un altre cotxe.

I el xicot aprengué el seu nou ofici, i hom parla de seguida de casori. No calia amoïnar-se per la quinta; li mancaven quatre anys per a tirar-la.

Ara els seus guanys li semblaven fabulosos i li vessaven de les butxaques. Conegué companys i es féu amics, dels quals era ben considerat. Temptà la febre del joc i guanyà sempre. Tenia, a cor què vols, amor, llibertat, salut, benestar, diners…

Amb aquest temps el minyó, per consell del seu amo va aprendre també de lletra, el suficient per a llegir aquella rondalla del rei qui per a guarir-se necessitava la camisa de l’home feliç, i va molt meravellar-se’n, car ell bé ho era, de feliç, i bé duia camisa.

Sí, però, pensava, en aquest món la ventura completa diu que no la pot pas tenir ningú. Segurament tu mateix no la tens, sinó que t’ho figures. De la mateixa manera que una casualitat t’ha donat la felicitat que ara tens, saps que disgustos de família, la senectut, un dolor reumàtic, qualsevol circumstància arbitrària, te la pot arrabassar. No valdria més, potser, perdre-la tota d’un cop que anar-la, així, perdent, mica en mica?

I el minyó, coneixedor de totes les manyagueries de la sort, va recordar una per una totes les penúries que havia passades, i en repassar les causes que l’havien induït al suïcidi, sentí encara el vèrtig i l’esgarrifança  de cloure els ulls per a sempre i deixar anar  sota les rodes la massa del seu cos.

****

El protagonista del present conté fou trobat mort en el seu llit amb un revòlver a la mà esquerre i les temples foradades. Sota el coixí el consegüent paper:

«Ningú no fos culpat de la meva mort, ni es capfiqués cercant-ne les causes. M’he matat, essent feliç, per a no perdre la felicitat”.

 

C. FAGES DE CLIMENT

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

You must be logged in to post a comment.