El sabater d’Ordis: el pou i l’estrella

El sabater d’Ordis: el pou i l’estrella

© Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2014

La representació del Sabater que aporta Dalí a l’edició de la Balada del sabater d’Ordis del 1954, feta a la manera dels dibuixos cal·ligràfics de certs documents, cerca intencionadament semblar i alhora estrafer una rúbrica de signatura notarial. En realitat seria la seva antítesi. El pare de Dalí, que el 1951 només feia un any que havia mort, havia estat notari i la relació amb el fill havia tingut episodis molt conflictius: semblaria doncs, potser, un gest antisentimental, com coneixem d’altres de semblants en Dalí. Es tracta d’un dibuix de traç continu que descriu un personatge amb barret en gir rapidíssim sobre sí mateix entorn d’un eix en posició obliqua que arrenca de la rúbrica pròpiament dita de sota el nom de Dalí. Els braços, separats, quasi en creu (els senyals notarials eren en la seva forma bàsica una creu): el seu braç dret és una línia prima que acaba en un manyoc del que podrien ser dits o herbes o signes il·legibles i hi penja una xifra, 1951, que és la data; l’esquerre presenta traç en cercles indicant remolí entorn d’una línia axial i acaba en una ma esquemàtica que sosté la canya i un gargot que evoca rastre de moviment.

L’escrit acompanyat de la peculiar rúbrica figurativa, fa d’epíleg de l’obra i està executat amb molta cura, amb cal·ligrafia molt esforçada, amb les majúscules ben traçades i el joc dels diferents gruixos que dona el plomí, ben remarcat, però tot és tan exagerat que té un punt de burleta, com si volgués evocar la manera impostada amb que solia parlar. Diu:

Jo soc divinament tocat de l’ala

nou Prometeu de Port-Lligat desde on

faig el Boig d’Ordis. Cada dia es Gala

i per ço moc la música del món

El dibuix del sabater com a apèndix del nom ve a fer el paper d’un veritable «signum» notarial. El  seu paper era fonamental en la diplomàtica privada, ja que es tracta d’un dels factors de validació i amb la seva presència es garanteix la validesa del document. Amb ell Dalí dona a l’escrit el caràcter de declaració solemne, de compromís irrevocable.

Dalí estrafà la signatura del notari imitant les filigranes dels escrivans antics amb el dibuix del sabater i tot el que significa el personatge del Boig d’Ordis en el context de les tibants relacions familiars. Josep Pla, sobre el dibuix, expressa un cert rebuig i diu que “no sap el que representa”. Casasses interpreta que Pla vol dir “que no s’hi assembla”, i replica que, no sols s’hi assembla, “és que l’és”. És el propi Fages qui confirma la interpretació amb el seu comentari a la il·lustració daliniana, a manera de “contra il·lustració” en aquest versos, evidentment redactats un cop rebut el dibuix, que figuren a la part final del poema:

“Per tants senders he rubricat la firma,

tantes cruïlles saben el meu bleix,

que giro entorn la canya que em fa d’eix.

He viscut molt i no sabré morir-me.”

(Dalí havia dit: “Si em moro, no em moriré del tot”)

I torna a fer-ne esment a l’Elegia:

“En vers rimat retrobaràs el son

per un dibuix i una biografia

Fages ha tingut temps d’afegir aquests comentaris: entre la data del dibuix i l’edició, passen tres anys.

 

© Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2014

© Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2014

S’estableix entre text i dibuix, entre els seus respectius autors i actors i entre ells i el personatge protagonista un joc de correspondències a múltiples bandes, i tot centrat en el tema de considerar la creació artística i l’aventura vital portada a l’extrem, com un acte sublim i perillós, de desobediència, per transcendir a un ordre superior. Un descens per ascendir, com ens revela la metàfora del pou i l’estrella.

El tema de l’escrit és el propi Dalí en tant que Prometeu-Boig d’Ordis dirigint la “música del món”, és a dir l’art en el seu sentit més transcendent. I tot sota el signe de la desobediència als déus en furtar una cosa que només a ells pertany, el foc creador. Per cert, Prometeu amagà el foc sagrat que havia furtat als deus dins d’una canya.

Dalí es reclama prometeu de Port-Lligat, arrelant l’etimologia de la manera que li convé. Segurament va ser redactat per Fages a partir-de, i corregint, un altre escrit de Dalí, no tant cuidat en la redacció ni en la lletra, segurament només una proposta, que es conserva a l’arxiu familiar dels Fages que diu, segons transcripció literal:

“Amic Fages, fesme el favor de publicar lo que segueix a continuació del teu epigrama genitol (?) del Prometeu

(Per) Que t’en recordis.

Divinament tocat de l’ala

jo soc un sublim boig d’Ordis

que dirigeixo la música del mon

Perque “Cada dia es Gala”

Salvador Dalí 1951 

Gracies/Afectuosament/S. Dalí 1951”

sembla, doncs, com si aquesta fos la primera i imperfecta proposta de Dalí i la que apareix a la Balada sigui la versió definitiva redactada pel poeta, i manuscrita (acuradament per a ser publicada) pel pintor, de qui és la veu que la diu.

Per altra part el bigoti és un altre tret característic que comparteixen pintor i personatge, i reforça la idea del  sabater com a alter ego de Dalí, però es tracta de bigotis oposats o millor complementaris: el del sabater, de color blanc o esgrogueït per la intempèrie, “és una espiga”, “nu d’arestes”, i que “el vent arrissa”; el de Dalí, en canvi, ultra definit, negre, punxegut, rampant. Dos bigotis indicadors de diferents sorts o fortunes. Un, fosc, perfilat i cap amunt; l’altre, canós, despentinat i caigut, com be es veu al retrat, que s’assembla també bastant a Dalí, el sabater com si fos Dalí amb el bigoti canviat.

Aquesta manera de representar un personatge com si girés sobre un eix, reapareix en la iconografia daliniana més endavant per figurar, sobretot, el personatge de Don Quixot, esmentat precisament per D’Ors al pròleg i compartint amb ell la condició de boig. Però mai no tindran, aquestes representacions, la força i la màgica capacitat de conjurar el personatge que té el dibuix del sabater.

El sabater és per Dalí l’home que segueix un camí diferent al que li havia estat assignat en la seva condició d’home vulgar (o d’home que, obedient, es sotmet a les normes) i el mena a un lloc extraordinari.  És posseïdor d’un saber que anticipa i provoca la musica del vent i Dalí, a l’escrit, s’hi equipara. També Fages s’hi transparenta en tot el poema, i la identificació que fa entre l’ofici del poeta i el deliri del personatge és subtil però constant.  Quan arriba l’hora, i en poesia “l’hora” és “sempre”,

“en cada mot hi buida a doll la vida.”

Poeta i pintor s’han projectat en el boig lúcid i lluminós. En aquesta història tots tres, com els mags, han perseguit l’estrella. Ningú és profeta a la seva terra, ni poeta ni pintor genial a casa seva, ni mite al seu poble, però cadascú dels tres, al seu moment,

“al fons del pou pressent l’estrella oculta”

 i acaben tots tres trobant-la, sí, al fons del pou, el pou a voltes perillós, a voltes protector, a voltes sublim, el pou imatge de la vida i imatge de la perdició, pou metafísic, pou oracular, pou com a benigne ull de Déu i alhora maligna porta de l’infern, pou tràgic, pou salvador…

“Exulta arreu el goig de viure a ultrança.”

 

Carme Sanglas, pintora i llicenciada en història de l’art

Deixa un comentari

You must be logged in to post a comment.