Els meus difunts, de Carles Fages de Climent, és una obra complementària de les seves Memòries (Brau, 2014). Els records de la família (mare, oncles, àvia, besàvia…) i del servei domèstic (Maria Macelis, Emília) constitueixen la part més extensa del volum. L’autor hi fa evocacions proustianes, carregades de nostàlgia. Els retrats dels amics (Brunet, Roure…) formen una altra part destacada del conjunt, i uns quants personatges hi ocupen també el seu lloc: Francesc Cambó, Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, Josep Maria López-Picó, Pere i Carles Rahola… El llibre es tanca amb el retrat d’un convilatà faceciós –“el senyor Duran”–, farcit d’anècdotes divertides.
Les pàgines d’aquest llibre revelen una clara consciència d’escriptor i una decidida voluntat de pervivència. El pròleg ens predisposa a llegir amb interès les evocacions de persones i personatges de qui l’autor vol deixar memòria. A Fages li interessen, sobretot, els tipus humans que ha conegut, i en dibuixa un perfil a la manera dels “homenots” de Josep Pla.
Coberta “Els meus difunts”
Alguns dels records són dels darrers anys de la vida del poeta. Altres són del decenni 1940-50, o anteriors. Hi ha pàgines escrites a Barcelona, i altres, a Castelló d’Empúries, on l’autor va viure els seus últims anys.
L’apèndix recull textos inèdits de Fages, i escrits relacionats amb les persones i els personatges evocats: dos pròlegs inèdits (de Manuel de Montoliu i Joan Arús, respectivament) a llibres de Fages que no es van arribar a publicar; poesies i cartes, també inèdites, i articles necrològics no recollits en volum.
Els meus difunts és un llibre de records que ens parla de l’autor i de la seva època, a partir de persones i personatges amb qui Fages va tenir relació. Completa, doncs, les seves Memòries, i ens descobreix familiars i amics que no van tenir cabuda en aquella obra. És, sobretot, un testimoni literari d’un temps i d’un país.
Narcís Garolera,
Editor filològic del llibre
