Que la relació de Carles Fages de Climent amb el paisatge de l’Empordà és intensa i profunda, ja ens ho diuen els títols mateixos d’algunes de les seves obres; així, a través de La balada del sabater d’Ordis, Les bruixes de Llers, Somni del Cap de Creus o Trena de set aigües podem veure el dibuix d’un mapa familiar, fàcil de reconèixer, que ens passeja per un territori proper al poeta.
En un fragment de la seva obra autobiogràfica, Memòries. A la recerca de mi mateix, el poeta ens confessa, tot parlant de la seva etapa universitària: “Cloc els ulls i veig, entre la monotonia de l’Eixample barceloní, que fa l’efecte d’un gran camp plantat de cases absurdes i de plàtans famèlics, l’esponerosa verdor de les herbes i els moresc, i les vorades de tamarius en flor dels camins empordanesos, com una clariana”. El record del paisatge apareix en aquest fragment com un bàlsam per a l’esperit, com un oasi de llum enmig d’un entorn al qual cal encara acostumar-s’hi. En aquesta època d’estudiant, el contrapunt de viure lluny de l’Empordà ve donat pel fet de passar els mesos de calor a la casa familiar i així, el poeta prossegueix: “Rere els hiverns benignes venien els estius lluminosos com un alliberament, i la fidelitat de la natura em feia recordar, potser, les esvaïdes virtuts de la meva nissaga. Per això, cal que parli una mica dels meus estius a la casa pairal (…)”.
Aquest enyor de la terra el trobem també reflectit en els passatges que ens parlen dels últims anys, a les pàgines del capítol “Dietari d’un moribund”. Des d’elles el poeta, malalt, cansat, exclama davant les menges poc saboroses que li toca ingerir per prescripció mèdica: “Com em vindrien de gust uns albercocs empordanesos, del Terraprim de la Muga –Darnius, Agullana–, collits per unes mans amigues al propi hort!”
Aquests dos minsos fragments, relatius a l’alfa i a l’omega, a la joventut i a la vellesa, al principi i al final de la vida, són un petita mostra d’un Fages que exerceix d’empordanès, fidel a un territori al qual va retornar una i altra vegada, reclamat per un paisatge que enyora quan no hi és.
Potser perquè l’Empordà no és un territori on naixem o vivim o que trobem a faltar, sinó un espai íntim que se’ns instal·la a l’esperit.
M. Mercè Cuartiella
