Un pròleg és un veritable gènere literari on un autor valora i comenta una determinada obra aliena, que presenta als lectors. De pròlegs n’hi ha de tota mida i condició però sovint diuen tant o més del prologuista –dels seus gustos, interessos, dèries i preferències – que no del llibre i de l’escriptor que preludia. Carles Fages de Climent va prologar l’any 1968 Encara no sé com sóc, de Maria dels Àngels Vayreda, una notable novel·la de l’autora empordanesa que va ser reconeguda amb el Premi Fastenrath i diverses reedicions.
Més enllà de la relació personal amb la família Vayreda i del fet que Maria dels Àngels, juntament amb la seva germana Montserrat, Pilar Nierga i Carme Guasch havien estat batejades pel poeta com les Cariàtides de l’Empordà, el cert és que la lectura d’aquest text permet espigolar diversos elements que defineixen la particular poètica de Fages. De bell antuvi i de manera prou significativa, el primer que es valora de l’autora és el fet que duu un nom de llinatge que per si sol ja és una presentació; no és estrany que, per a l’hisendat empordanès, hereu d’una estirp secular, la pertinença a una família prestigiada per la història, les propietats i la intensa activitat cultural sigui un valor objectiu que cal subratllar de manera significativa.
Encara no sé com sóc, M. Àngels Vayreda
A l’hora de valorar pròpiament Encara no sé com sóc es destaca com l’autora sap barrejar amb habilitat autobiografia i ficció i, a partir d’això, no pot evitar de proclamar amb fermesa: Desventurat l’escriptor que s’aboleix de tot en la seva obra. Fages sempre va estar present en la seva obra, evocant El somni del Cap de Creus o forjant La balada del sabater d’Ordis, escrivint textos més pròpiament personals com són les Memòries, Auca de mi mateix o Els meus difunts, mai no es va diluir en els seus versos i proses sinó que la seva personalitat poderosa sempre es va poder flairar en cada una de les seves obres.
De Vayreda valora la voluntat de contradir visions simplistes sobre la història recent, el coratge per parlar amb veu pròpia i personal i, per damunt de tot –com potser diria d’ell mateix-, preferir el camí estret i costerut de la doble autenticitat de la llengua i l’esperit. Igualment, l’equilibri expressiu i la sobrietat són trets que Fages estima i practica guiat pel principi de “l’audàcia correcta”, que, ens recorda, va formular Baudelaire.
Encara no sé com sóc és una novel·la que paga la pena redescobrir i rescatar de l’injust oblit al qual sembla condemnada; cal fer-ho pels seus mèrits inqüestionables, però també pel lúcid i personal manifest –perdó, pròleg- que proposa Carles Fages de Climent. A l’inici del text, el poeta, desenvolupant una captatio benevolientae adverteix al lector que si salta el prefaci i va directe a l’obra, hi sortirà guanyant. Pura sornegueria empordanesa.
Joan Manuel Sodevilla, catedràtic de l’Institut Ramon Muntaner
