L’estiu de la infantesa i l’adolescència és sempre per a en Carles Fages de Climent sinònim d’Empordà; després de l’hivern feixuc, el territori empordanès s’obre com una promesa de llum i de claror. A les seves Memòries ens explica que “rere els hiverns benignes venien els estius lluminosos com un alliberament, i la fidelitat a la natura em feia recordar, potser, les esvaïdes virtuts de la meva nissaga”. Els mesos de la canícula estan vinculats, per al nostre poeta, a diversos espais, però entre ells destaca amb llum pròpia el Mas Palol, al terme de Torroella de Fluvià, del qual sabem, per paraules del mateix Fages, que era una “exabadia convertida en casa de camp d’estiu pel meu tresavi patern, doctor Anton Tomas Fages”.
La casa de Palol ha estat lloada pel poeta en més d’una ocasió; potser la més coneguda és el poema “Oda a Palol”, que va ser publicat dins Tamarius i Roses el 1924, però no falten paràgrafs dins les Memòries que ens en cantin les excel·lències. Els mots que el poeta li dedica ens fan pensar en un entorn idealitzat, idíl·lic, que va més enllà de les seves virtuts paisatgístiques per esdevenir el recer necessari que ajuda a mantenir l’esperit serè, que aporta equilibri.El poeta ens en parla com d’un “paratge incomparable, ni esquerp ni isolat” i s’extasia tot recordant “l’horta arrecerada i els breus boscatges (…), compassats ençà i enllà, com taques de verd joioses, ni massa grans ni massa petites, amb aires de parc descuidat i de verger arcàdic” o “la silueta de la torre de Palol, amb els seus bosquets d’alzines brunes vora el Fluvià i les seves fonts encantades”.
Els germans Fages de Climent, pare i oncles del poeta, al Mas Palol
Tots tenim els nostres paisatges fetitxe, espais que atresorem a la memòria i que ens transporten a temps més plàcids, més feliços, més senzills, potser només perquè quan els habitàvem érem éssers despreocupats –infants o joves- i la vida no ens pesava encara. Per a Fages de Climent, un d’aquest paisatges és el Mas Palol, la “meravellosa residencia d’estiu dels Fages, a les vores del Fluvià, esponjada i idíl·lica com una tela d’en Vayreda”.
M. Mercè Cuartiella, escriptora
