Una de les passions sabudes de Carles Fages de Climent és el seu amor pels animals, especialment pels cavalls. Aquests mamífers nobles i esvelts apareixen amb freqüència a les seves Memòries, sovint vinculats a l’estiu i les estades a l’Empordà. Podem copsar la importància que els hi concedeix quan, en un moment donat de l’obra, exclama: “Caldrà que esmenti les variades anècdotes, el perfum o la pell de totes les dones que he flairat, amb la mateixa fidelitat que he parlat dels cavalls?”. A aquestes bèsties gràcils i distingides dedica paraules elogioses, precises i concretes que ens mostren de quina manera no només formen part de la seva quotidianitat sinó que els té en alta estima. Així, ens parla, en aquest volum, d’algun “cavall bretó de coll ample i generós”, d’una “euga negra, potablanca i estelada”, d’una altra “més assenyada i àgil” o de “l’euga Orlina, d’un negre llustrós i el pas petit però elegant”. En altres passatges, ens confessa que “Envejava una mica la famosa euga trotaire de l’oncle Bassols” o ens explica com, un estiu, va llançar-se “a tota brida per les carreteres i els camins veïnals de l’Empordà, al llom d’un cavall blanc, rebutjat per la seva follia per un capità de la guàrdia civil que, no sé per què, es deia Rosendo” o com, en una altra ocasió, va “muntar una euga de pura sang anglesa, la Sultana, de color alazà, que va acollir-se al Cortal per a passar una vellesa honrada”. D’aquesta cavalcadura, per la qual sent una profunda estimació, declara que “Puc ben assegurar que fou la meva veritable professora d’equitació, que sabé corregir-me els vicis encomanats per Rosendo amb una discreció i un tacte exquisits”. L’animal no només esdevé mestre en l’art de muntar amb elegància, sinó que es converteix en confident ocasional del jove Fages en moments de defalliment. “Pobra Sultana!” ens diu el poeta “Puc resumir les meves impressions amatòries d’aquell estiu amb el record d’haver plorat llargament, silenciosament, abraçat al coll secardí de la vella britànica, i gosaria assegurar que nomes ella sabia comprendre’m”.
Carles Fages a la Fira de St. Sadurní d’Anoia, 1945
Però no només a les Memòries trobem mostres de la seva estima per aquests animals. A Auca de mi mateix revers poètic d’aquesta obra, hi podem trobar el deliciós poema “La petita història dels primers cavalls” on Fages desgrana amb calidesa el record que guarda d’aquestes bèsties que l’acompanyaren durant els seus primers anys, sobretot en les estades a la casa pairal, i on llegim:
Què en faré de seguir tota la llista apresa
dels cavalls esvaïts de la meva infantesa?
Quin infant no ha jugat amb cavalls de cartó?
Però els meus cavallets varen ser de debò…
Fages conserva un record emotiu, viu, de la seva convivència amb aquests animals nobles i elegants, companys fidels dels seus anys d’infància i adolescència. I en relligar els elements dispersos de la seva vida per fer-ne el relat, tant en prosa com en vers, els sap trobar l’espai que els correspon.
M. Mercè Cuartiella, escriptora
