Durant una important part del nostre cada cop més llunyà segle XX, Figueres fou una ciutat que bullia de tertúlies de tota mena, color i condició. Tot artista, intel·lectual o filòsof que fos mereixedor d’aquest nom n’escollia una i s’hi adscrivia, procurant assistir-hi regularment. El nostre poeta Carles Fages de Climent no n’era pas una excepció, ans al contrari, i, de fet, es movia amb perícia i plaer en aquest medi distès, on fluïen les idees a ritme de conversa, fum de cigar o copa de licor i en el qual brollaven ocurrències de tot tipus, des de les més extravagants a les més brillants.
Per fer-nos una millor idea d’aquest ambient on tot artista o intel·lectual figuerenc trobava un recer on acomodar-se per opinar sobre assumptes propis i aliens, avui volem reproduir un article de Narcís Pijoan, “Tertúlies inconnexes”, publicat al Setmanari Empordà el 23 de gener de 1991 i que ens fa cinc cèntims sobre el tema amb la seva prosa mordaç i ocurrent.
Josep Martí Roca, dècada de 1960
Tertúlies inconnexes
Narcís Pijoan. Empordà, Figueres, 23 de gener de 1991
En Josep Martí Roca consagrà la seva fonda del carrer Joan Maragall com el santuari màxim de les arts plàstiques de l’Alt Empordà, on oficiava i hi menjava arròs diàriament el gran poeta Carles Fages. Aquell refectori allargassat és un capítol de la història artística i intel•lectual de Figueres. Quan va néixer, era el baluard més significat de l’avanguardisme. Les seves parets, farcides de quadres heterogenis, se’n van sentir de totes: música, versos, epigrames, discursos, rialles de tots els països, polèmiques fèrtils, controvèrsies agres i apassionades, i han presenciat facècies monumentals i sopars pantagruèlics. Can Roca era el centre d’atracció de tota la intel•lectualitat comarcal i rossellonesa, i al seu voltant prenien cos les iniciatives estètiques més atrevides. Poetes, músics, literats i pintors hi trobaven sempre un redós propici. Tothom hi trobava els braços cordials d’en Roca, que ho posava tot en moviment i ho caldejava tot amb el seu entusiasme comunicatiu.
El Bar Novel, regentat per Mero Salabert i el seu pare, era una indefinible institució figuerenca emplaçada a la Rambla. Allà vegetava molta gent que mai havia considerat el treball com a inevitable maledicció bíblica, de manera que havien elegit l’oci i la ganduleria sistemàtica. Eren esquenadrets professionals i filosòfics. Eren els indubtables predecessors dels futurs beatniks i dels rebels romàntics. El Novel era un foyer de teatre i una sala de lectura, un club un confessionari de pintors abstractes i maleïts, i, alhora, la sala de redacció de la revista Canigó, on mensualment es discutia l’actualitat figuerenca. Alguns clients s’hi passaven el dia. Asseguts en un racó de l’interior de l’establiment, meditaven projectes profans davant d’una canya de cervesa…
Tanmateix, els dos esmentats focus de reunió no esgotaven pas l’oferta de tertúlies de la ciutat. Hauríem de parlar també de la secció cultural del Casino Menestral, dels monòlegs capvesprals del pintor Bonaterra a la Sala Icària, de les molt subversives trobades setmanals del Toti Bonaterra, del Patronat de la Catequística o del Cafè Emporium com a centres d’irradiació teatral. Però especialment de la Rambla. Tota la societat figuerenca, la bona i la dolenta, acudia a les set de la tarda a la Rambla a passejar i a formar part de l’espectacle ciutadà. És a dir, per observar, criticar, escorxar viu el proïsme, conspirar, seduir, comerciar, exhibir, espiar, festejar o prendre la fresca… Algun dia hauríem d’escriure el Llibre Roig de la Rambla; el Kempis, el Catecisme de la nostra Rambla.
