Avui que és la Nit de Nadal, no ens podem estar de fer-vos un regal únic, ben especial: la veu del poeta tal com va ser enregistrada el 1967 en l’entrevista radiofònica que Joan Bosco Giménez va fer a Carles Fages de Climent el mes de maig de 1967.
No és gaire habitual disposar de documents sonors dels clàssics de les nostres lletres. Habitualment podem accedir i estudiar els seus manuscrits, les notes i els textos dispersos, veure’n les fotografies, però no és gaire freqüent tenir la possibilitat d’escoltar-lo. Aquest document ens permet sentir el poeta que ens parla, no mitjançant els seus versos, sinó amb la seva pròpia veu. A través del so de les paraules, Fages ens desgrana allò que per a ell significa dedicar-se a la poesia, ens desvetlla quins són els poetes que més l’han influït i ens explica veritats tan fonamentals per a un poeta com que “La poesia és una cosa tan delicada que depèn d’una paraula, d’una emoció, d’una síl·laba, d’un hiatus, d’un diftong o d’un accent”; aquesta inefabilitat de l’art de fer versos que Fages coneixia tan bé, és per a ell la condició bàsica d’aquest art.
Fages és molt conscient de la necessitat de trobar la paraula justa, de la recerca angoixant del mot, de la dedicació que mereix el poema final i per això sap que és “un poeta intraduïble”, perquè busca “la perfecció de la forma” i aquesta va lligada tan intrínsecament a l’idioma que la possibilitat de posar els seus versos en un altra llengua no li sembla viable. S’autoqualifica dalinià pel que fa a la fama –“m’encanta que parlin malament de mi” ens diu- però també entén que “tot artista es deu a un públic i a un aplaudiment, que és l’única compensació que té, de vegades”.
És un veritable privilegi poder escoltar, de la pròpia veu del poeta, totes aquests veritats essencials sobre l’ofici de fer versos, i ajudar-lo a complir el desig expressat de “viure ara i projectar-se després”; és una oportunitat que no ens podem deixar perdre.
M. Mercè Cuartiella, escriptora
