Sempre té un punt d’emocionant remenar en l’arxiu d’un autor, obrir carpetes, revisar quaderns, examinar plecs de paper que no se sap ben bé quin contingut tindran. Aquesta ha estat la sensació que els diversos curadors de l’obra de Carles Fages de Climent han experimentat en un o altre moment en aquests darrers mesos de recerca i classificació que ens han deixat, aquesta primavera, dos nous volums de poesia del nostre autor, El segon recull d’epigrames i Auques i balades, tots dos a cura de Joan Ferrerós.
Aquestes dues obres, que apleguen, juntament amb el ja editat volum d’Epigrames, l’obra més popular del poeta, són el fruit d’aquest exhaustiu i rigorós treball sobre el material de l’arxiu Fages, tant el de la Casa Climent de Castelló, la major part, com el de la Biblioteca de Figueres, en menor proporció.
A les notes introductòries del Segon recull d’epigrames, Joan Ferrerós explica, a propòsit del fons documental de la casa del poeta que “de moment, la ingent paperassa es troba repartida en carpetes, capses, arxivadors, lligalls, etc., col·locats en armaris i lleixes” i que un primer “repàs d’urgència dels sobretot manuscrits i dels pocs mecanografiats de la part literària del fons (…) va permetre descobrir més inèdits dels que comptàvem”. Entre ells, continua Ferrerós, “va anar aflorant el tipus de vers que pot ser considerat popular/epigramàtic; en vam recollir prou com perquè decidíssim repartir-lo en dues edicions”.
“Segon recull d’Epigrames” i “Auques i balades”
De l’arxiu Fages va sortir, doncs, un bon feix de versos populars, per una banda epigrames tal i com els coneixem, breus composicions poètiques de caràcter satíric, amb al·lusions a personatges sovint identificables però també, com explica el curador a la presentació d’Auques i balades, “un tipus de vers que, per la forma i el contingut, podia ser considerat popularitzant en el sentit que s’aproximava a les composicions que la tradició secular ens ha llegat”. El material es va ordenar, a partir d’aquí i de manera natural, en dos volums, un que recull els populars epigrames de Fages i l’altra que, ens explica el curador, “recull la resta d’aquesta obra de caire deliberadament popular, de més extensió que l’epigrama, a vegades composta de llargues tirallongues de dístics o quartetes, i que el poeta va anar escrivint explícitament com a auques, balades, glosses…”.
Imaginem, en aquest triar i classificar carpetes i quaderns, la feina afegida que representa la transcripció de tot aquest material manuscrit; el mateix Joan Ferrerós explica, a les notes introductòries d’Auques i balades que “Els originals de les composicions que publiquem a vegades, poques, són perfectament intel·ligibles perquè ens han pervingut copiades a màquina o amb l’excel·lent cal·ligrafia d’algun familiar del poeta. Però la majoria són autògrafes de Fages mateix, i llavors la seva lletra infernal i precipitada dificulta entendre els mots”; sincerament, no podem evitar, en certa manera, envejar aquests estudiosos que, sense presses, dediquen les hores a remenar papers, transcriure manuscrits, ordenar llibretes, tot imaginant la tarda xafogosa o el vespre tempestuós en què el poeta va escriure aquests versos que ara ens arriben en fulls rebregats i polsosos, figurant-se el posat sorneguer d’un home que, abocat sobre el full, busca un mot, pensa una rima, es capfica en metàfores enginyoses mentre, de la finestra estant, només li cal aixecar la mirada per contemplar el paisatge empordanès que l’ha vist néixer.
