Fa poc, llegint una de les entrades del bloc (concretament, Paisatges íntims) vaig descobrir que el Mas Palol era el lloc d’estiueig de la família Fages. Aquest mas és al terme de Torroella de Fluvià, molt a prop de Sant Miquel de Fluvià, el poble dels meus avis. Em va encantar descobrir que aquell paratge havia estat un petit paradís per al poeta, i m’hi vaig sentir molt identificada, ja que Palol era per a nosaltres l’excursió més esperada de l’estiu.
Des de llavors he sentit una certa connexió amb Fages per aquest paradís compartit, i l’he posat a la meva llista impossible de persones amb qui m’agradaria haver pogut fer un cafè, si haguéssim coincidit en l’espai i el temps. Si més no, vam transitar pel mateix bosc. A partir de llavors no he pogut deixar de fixar-me en la geografia dels seus poemes, i en la seva extraordinària sensibilitat per evocar paisatges. Precisament llegint Auca de mi mateix (Brau edicions, 2016), he trobat un poema que m’ha fet viatjar de cop i volta als voltants de Palol. El seu títol és De la plantada, l’alta selva i el bosc pla, que a continuació us comento en base a records personals i familiars.
Cap paratge és més bell que el bosc del pla.
No el trenca rierol ni el vent s’hi mou.
Damunt catifes lleus de molsa i rou,
l’alzina i l’om s’avesen a dansar.
Recordo que al bosc Palol s’hi anava per un camí que hi havia als afores del poble, a sota de «la plana» (on es troba el camp de futbol de Sant Miquel); d’una banda anaves als horts del poble, i de l’altra, cap a Palol. Era un bosc espès, a recer de la tramuntana i, en ser a prop del riu, amarat d’aigua i molsa.
L’alta selva és abrupta i perdedora.
Cavalquen tres follets un gat mesquer.
No us en fieu. La cara doble té:
riu al solei, però en l’obaga plora.
Recordo la iaia dient: «Si feu bondat, demà l’avi us portarà a Palol», i aquell dia les meves germanes i la meva cosina procuràvem no fer empipar els avis, emocionades amb la perspectiva d’un viatge a la selva. Perquè acostumades a l’ombra escadussera de pins i alzines que voltaven el poble de dalt, on vivien els avis, que a les nostres aventures infantils convertíem en una estepa siberiana, al voltant de Palol, per contra, el bosc era espès i fosc, i hi havia fins i tot lianes, prova irrefutable del seu origen selvàtic. Una vegada tot caçant cargols a la plana, prop d’aquell camí, l’avi ens va perdre de vista i va tenir un bon ensurt. Potser els tres follets hi van tenir a veure…
El Mas de Palol
La devesa és captiva del pollanc.
L’artiga es posa, a guisa de disfressa,
anells de pèsol i fermalls de veça.
Vetlla el pollí, a la closa, un arbre blanc.
La plantada té un do més femení,
persiana d’un raig de sol malalt.
És rambla pel pollí, i el menestral
sol berenar-hi. És bosc i és jardí.
Desprès de llegir a ma mare el poema, va recordar una plantada d’arbres blancs (Populus alba) que hi havia per fer-ne paper, i de com la mestra de l’escola del poble els duia d’excursió a Palol, a visitar les coves. També era un lloc on sovint la gent del poble hi anava a berenar, i la meva mare recorda haver conegut la mestressa de la casa, la senyora Fages.
Era un lloc que donava sensació de pau i benestar, com una mena de santuari de fades i esperits del bosc. I eren altres temps: la gent era més conscient que la seva vida depenia de les bondats de la natura, i s’hi sentia molt lligada: tothom respectava aquell petit paradís, i en tenien cura entre tots.
En llegir el poema a ma germana gran, ella recordava també una avinguda d’avellaners, on l’avi ens ensenyava a desembolicar avellanes (que ben embolicades ens la regala l’arbre!), i moltes figueres. I de com primer entraves al bosc, i a mesura que t’apropaves a la casa, el bosc es transformava en jardí, però un jardí misteriós, amb predomini del verd, un xic salvatge.
Al jardí ―brolladors de gerda escuma
que amaguen a la lluna el riure ignot
del violí esquerdat de Pierrot―,
cada arbre es fa la clenxa i es perfuma.
Recordo que hi havia una font amb brollador. Però una cosa que jo ja havia oblidat i vaig recordar gràcies a la meva germana gran, és que el nostre avi sabia on s’amagava la clau de l’aigua i l’encenia un moment per nosaltres, com si fes màgia. I tornàvem d’allà amb la sensació d’haver arribat al centre del món.
La propietat de Palol va ser comprada fa uns anys amb la intenció de fer-hi un hotel de luxe, però sembla que de moment els actuals propietaris la reservaran per al seu ús particular. És una llàstima que s’hagi perdut aquell esperit de la família Fages, que compartia aquest indret amb la gent del poble, però em pregunto si en l’actualitat el sabríem preservar amb el mateix respecte.
M’agrada pensar que Carles Fages de Climent parlava en aquets poema del bosc de Palol. Si és així, subscric completament les seves paraules: cap paratge és més bell que el bosc del pla. Almenys així s’ha conservat a la meva memòria. I tot i que potser sigui impossible saber del cert de quin lloc es tracta, gràcies a ell i la seva poesia hem pogut fer aquest petit viatge a la selva de la nostra infantesa.
Susana Tornero, narradora oral
